Exàmens, exàmens i exàmens...

Moltes preguntes per un cap massa desordenat i amb molts, MOLTS problemes de memòria... Així que anem per parts, com deia Jack el destripador...[ara m'he guanyat un minipunto pel concurs, noooo??!] :P

1. Quin és l'examen més llarg, més complex, més sofisticat i difícil que heu hagut de fer mai?, sempre d'ensenyament de llengües, esclar! [Diuen els rumors o la tradició que a la llicenciatura d'Exactes hi ha exàmens que duren tot el dia: els estudiants hi van amb 'bocates', begudes i potser fins i tot coixins... A veure si algú ha passat per una cosa així...]

Un examen de llengües llarg que recordi ara mateix...la veritat és que últimament tots ho són, de llargs, perquè tant si són de la uni (on em feien desenvolupar un tema, volien milions de paraules i em sembla que només teníem dues hores i mitja) o externs (que t'analitzen totes les competències i t'hi passes un dia), les seves horetes no te les treu ningú.

Mai no he anat a fer un examen amb un coixí, perquè una vegada ja em vaig adormir. Tenia la grip, febre, i no havia dormit gota. Vaig anar a l'examen, em va començar a fer voltes el cap, em vaig recolzar una micona, i sí, em vaig adormir. Però vaig aprovar, eh?!! Vés, és que potser són llargs, però a aquestes altures difícilment poden ser "diferents" de tot el que hem anat veient al llarg de la nostra història...

No sé què opina la gent en general, però els esquemes es repeteixen força, habitualment: comprensió lectora, competència gramatical, comprensió oral, producció escrita i producció oral, si o no? Sí que és veritat que els temes varien, però l'essència es manté, i és que com es pot innovar per avaluar la llengua, si no és així? Algú té propostes, factibles i ingenioses?

Esplèndida Girona!

Gràcies a la fotògrafa per aquest petit clin d'oeil a Girona, temps de flors.

Parlem d'horaris!

Matí o tarda? Cada dia o un cop a la setmana? Intensiu o extensiu? Buff, no ho sé! A qualsevol hora i a qualsevol lloc!!! Aprendre una llengua és un acte global, com ho és comunicar-se, perquè de fet, no és més que això. I qualsevol moment i ocasió és bona i vàlida per aprendre una cosa nova. És un tòpic que el millor que es pot fer per aprendre realment una llengua és anar al país on es parla, i això comporta parlar-la sempre que toca, siguin les 9 del matí o les 3 de la matinada.

Però si parlem de receptivitat, naturalment sempre m'ha fet l'efecte que encaixava millor qualsevol cosa de bona hora al dematí, perquè el cervell està descansat i té més força. També em són més efectives les classes que es repeteixen durant la setmana, perquè així, encara que sigui inconscientment, no les perdo mai de vista i sempre les tinc fresques per rumiar-hi. L'extensió dels cursos, dependrà, en cada cas, del temps de què disposi.

Ara mateix m'estic plantejant de fer un intensiu d'anglès per preparar-me bé pel màster que vull fer, les classes del qual són en anglès i francès, així que, quan s'acabi l'estiu, us ho diré! Però em conec, i em fa l'efecte que un intensiu maxaca de 30 hores setmanals m'encantaria!!!!

Interactuar

Al meu parer, sí que és important tenir una bona relació amb els companys, però en cap cas no és determinant. Expliquem-ho:

Si en un curs de llengua tens una bona relació amb els companys, sempre tindràs més ganes d'anar-hi, i en aquest sentit, potser t'assegures un grau d'assistència més alt. D'altra banda, l'aprenent hi anirà de bon humor i amb bona predisposició, per la qual cosa serà més fàcil proposar activitats, que la gent estigui receptiva i que tinguin ganes de treballar. Sobretot en treballs en grup, no se sentiran tan cohibits i podran treballar millor. Tot el que dic és vàlid per a classes per a adults, els nanos i nanes són un altre món. Si coneixes l'altra gent i hi tens relació extra-acadèmica, potser fins i tot us podeu endur el tema de treball fora de les aules, que és el que ens passa a molts de nosaltres, que encara parlem de feina quan estem celebrant que l'any que vé, a aquestes altures, i si tot segueix com fins ara, serem tots uns llicenciadets!!!

Remembering...

Per reflexionar sobre l'espai en què he après llengües al llarg de la meva vida hauré de fer un petit-gran flashback (que no surt al Diec2 però al GDLC sí!) i recordar les classes on m'he anat construint...

A l'escola, a l'aula de música ens tiravem per terra i pintavem fitxes de "la maison", "la voiture", "le cochon" i "la fenêtre". Als 7 anyets suposo que poca cosa més es pot fer, per més bones que siguin les instal·lacions (que tampoc no era el cas). En qualsevol cas, per a criaturetes te les has de manegar per fer una classe dinàmica i dissimular l'aprenentatge sota el "pinta y colorea". Però mireu, si me'n recordo és perquè va funcionar, encara que només sigui per la memòria visual.

A l'institut apreniem anglès, francès, italià o alemany en les aules típiques i tòpiques, les taules i cadires de color verd, amb guixots i ben brutes, i el professor a davant fent-nos classe des de la pissarra. Segons els apunts de l'altre dia, d'acord amb l'estructura frontal per a la transmissió directa del coneixement. Sí que recordo que el professor es movia entre les taules, i si teniem algun dubte venia a la nostra taula. I quan ens feia dictats es movia amunt i avall. No em sembla un mal mètode, no sé si per causa del costum, i entenc que en aules de secundària l'originalitat i la innovació tampoc no troben el seu lloc. Em sembla recordar que l'enginy més sofisticat era el casette o cd.

Al batxillerat, com que érem tres de francès primera llengua ens van entaforar en un despatx, i rodejats de llibres feiem un cara a cara, nosaltres tres i la professora. A mi personalment no m'agradava gaire, no en tinc gaires records i no crec que aquella proximitat forçada estimulés el meu aprenentatge. Massa aprop.

A l'Alliance française de Girona, més per una qüestió d'espai que per res més, feia la classe amb la professora enganxada a l'orella, classes particulars, molt de tu a tu, però a diferència de a l'institut ella no em molestava. Jo marcava el ritme i ens preparavem segons uns objectius molt clars: el que demanaven a l'examen de Delf A5-A6.

A l'estiu vaig fer un curs d'idiomes a l'Alliance française de Rouen, allà on la Joana d'Arc va perdre el cap. Els equipaments éren sorprenents: ordinador per a cada estudiant, cascos cibernètics i pràcticament vestit d'austonauta. Molta tecnologia per quatre pre-universitaris amb la cara plena de grans i amb el cervell ple d'hormones, però molt bons instruments per a una etapa posterior. Amb tot això és més fàcil practicar tant la comprensió escrita com l'oral, per enregistrar-se un mateix i sentir les performances que es poden arribar a fer.

Per cert, no va perdre el cap, que la van cremar. I ara recordo que la tecnologia no la vaig trobar a Rouen, que això va ser a Vichy, on Pétain va entregar França i els francesos es van convertir en colaboracionistes... Maréchal...nous voilà...

A la universitat la distribució guanyadora era la frontal, tot i que a segon vaig tenir un professor que intentava canviar els hàbits. Recordo un matí que ens va fer sortir a la Rambla Nord (a la UAB) i correr fins a un arbre, on hi havia un dictat clavat al tronc, i l'haviem d'anar memoritzant, frase per frase, i correr cap al banc a apuntar-lo. Dinàmic i diferent, si més no, va servir per oxigenar les neurones.

A l'EOI potser vaig començar a descobrir què hi ha més enllà de l'estructura frontal. Allà seiem en un cercle, ens veiem tots i així sabiem quina cara feiem en cada moment, i com encaixavem tots (en grup i individualment) l'evolució del curs. A més aquí vaig descobrir que hi havia vida més enllà del cd, i ens van passar material audiovisual. També vaig experimentar els jocs de rol. Aquestes classes es completaven amb les de la universitat (o al revés, va ser el gran any de l'alemany).

I resumint que si no no acabaré mai, a l'EII de l'UMH l'equipament, encara que vell, era mol adequat per a l'aprenentatge de llengües. Encara que era una disposició frontal, cada taula disposava d'un casette i uns cascos per enregistrar-te i sentir-te, i el professor feia audicions aleatòries i corregíem els errors en grup. Per a estadis més avançats, aquesta és una idea a tenir en compte.

Sentit homenatge a la meva immersió lingüística...

Yellow...

Look at the stars,
Look how they shine for you,
And everything you do,
Yeah, they were all yellow.
I came along,
I wrote a song for you,
And all the things you do,
And it was called yellow.
So then I took my turn,
Oh what a thing to have done,
And it was all yellow.
Your skin
Oh yeah, your skin and bones,
Turn into something beautiful,
You know, you know I love you so,
You know I love you so.
I swam across,
I jumped across for you,
Oh what a thing to do.
Cos you were all yellow,
I drew a line,
I drew a line for you,
Oh what a thing to do,
And it was all yellow.
Your skin,
Oh yeah your skin and bones,
Turn into something beautiful,
And you know for you,
Id bleed myself dry for you,
Id bleed myself dry.
Its true, look how they shine for you,
Look how they shine for you,
Look how they shine.
Look at the stars,
Look how they shine for you,
And all the things that you do.

Socioconstructivisme

De totes maneres, la teoria psicològica més "simpàtica", à mes yeux, és l'interaccionisme social. Si interpreto bé Vigotski, la llengua es desenvolupa a partir de les necessitats de l'ésser humà, perquè l'home es crea en funció del seu context. No sé fins a quin punt podem afirmar que, com deia ell, la manera de pensar depèn dels significats creats en el llenguatge, però naturalment sí que depenen de la cultura, i sí que el llenguatge és una part essencial de la cultura, per ser culturitzats i per transmetre-la. En qualsevol cas, m'agrada molt la idea de la ZDP i crec que és del tot encertada. Sempre fem més quan tenim la seguretat d'algú que corregirà els nostres errors, en cas que n'hi hagin, i que ens permetrà un marge de maniobra una mica més àmpli, perquè si mai van maldades, ell ho corregirà. Així es guanya confiança i ens podem arriscar!

Un bon exemple fora del nostre àmbit? El professor d'autoescola (com a mínim el meu)!

Teories psicològiques i ensenyament de llengües

Com deia en Manelic, HE MORT EL BLOG, HE MORT EL BLOG!!! Què passa que ja no escriu ningú?!!

Avui, després de massa inactivitat bloggera -que no mental ni acadèmica- -mmm... no, no estic intentant fer gràcia-, reprenc les meves tasques. Em sembla que com a aprenent he experimentat el conductisme, tant com a aprenent de llengües com d'altres matèries. Mirem-ne alguns exemples:

Segons el conductisme, a partir d'unes estrctures donades, l'aprenent l'ha de repetir, interioritzar i substituir per el que convingui. En el meu cas, sovint he hagut de repetir enregistraments de converses (el record més fresc, el de l'italià). Així mateix, la divisa de dividir un problema en petites etapes és una idea recurrent en la programació, aquesta GRAN assignatura de la nostra GRAN carrera. Però tornem a l'exemple d'abans que és el que ens ocupa:

En aquell curs d'italià vaig haver de recitar oralment, repetir estructures i memoritzar textos, exercicis atribuïts a l'apliació del conductisme a l'ensenyameny de llengües. Al principi no enteníem el que deiem. La gramàtica (i qualsevol explicació) va venir posteriorment, i NO podíem cometre errors o érem severament castigats.

A causa d'això, i d'una professora una mica massa tossuda i intransigent, es van produir situacions una mica ridícules: a 25 anys, i com "baixat del cel", no es pot saber pronunciar segons què, i a mi em va fer l'efecte que fins i tot humiliava els alumnes. No a mi, que per ser catalana tinc més facilitat per a la fonètica italiana, sino a una americana, que per la seva criba fonològica incrustada ja no podia fer segons què. La professora insistia, la noia es negitejava, ella insistia més i fins i tot cridava, i allò no duia enlloc. Enfin...

Realitats feixugues

De teories lingüístiques - Segona part

A mi em fa l'efecte que em sento millor amb el mètode tradicional, però és que em sento incapaç de plantejar-me l'aprenentatge d'una llengua segons el mètode estructuralista (per la meva experiència innocua amb l'italià) o amb el generativisme, que em costa una mica de percebre. A més, sempre m'ha agradat estudiar gramàtica "a palo seco", i la normativa és la meva debilitat. Amb aquestes eines ja et sents capaç de tirar-te a la piscina del país en qüestió, aprendre la llengua "de la calle", potenciaria l'oral i crec que em faria entendre. Diria que és així com vaig aprendre el català (amb l'ajuda, naturalment de més pes que la metodologia en sí, de tot el meu entorn), i com gaudeixo amb els altres idiomes: fent gramàtica!!

Segons els comentaris que vam fer a classe, la llengua materna se sol aprendre seguint el mètode tradicional (si la llengua materna és el català o el castellà, i suposo que per extensió, qualsevol llengua romànica); llengües com el rus el turc o l'àrab segueixen aquest mètode, també. O no? és que tot plegat, se'm fa una mica abstracte. ara tafanejaré a veure si ho heu entès més que jo (segur que sí, estic espessa...).

De teories lingüístiques...

Avui intentaré ser més breu per no provocar tanta controvèrsia. Em fa l'efecte que en el meu cas, l'exemple més clar és el de com vaig aprendre italià (i que a més diria que ja vaig comentar en algun post), seguint el mètode estructuralista, si no ho he entès malament.

Em sembla que vam començar amb les presentacions, però no me'n recordo perquè a part de tenir una memòria nefasta, aquest sistema no m'ha permès tenir documents que ho confirmin. Al principi la professora parlava molt, repetia les coses ben fort i clar, a veure si la comprensió era un problema de duresa auditiva. Gesticulava molt, es movia per la classe, repetia i reformulava les proferències unes quantes vegades. Mica en mica vam començar a participar nosaltres, fent també algun joc de rol com s'ha comentat a classe, però sempre eren intervencions curtes i força guiades. Al cap d'un o dos mesos, ens vam haver d'aprendre una conversa de tres persones de memòria, cada dia una mica més. L'anàvem sentint i ella ens l'anava fent repetir, un tros, un tros més, acumulatiu, i anar fent. Al final tota la conversa de memòria, els tres personatges, anàvem canviant però tothom s'ho sabia tot.

Correspon amb l'estructuralisme en l'èmfasi en el llenguatge oral, ja que només vam parlar (amb la professora, entre nosaltres, repetint la conversa fins a la sacietat...). També ens va fer aprendre de memòria una cançó, però això sempre m'ho han fet fer en tots els cursos de llengua.

No tinc tant clar que estimulés el contrast amb altres llengües, perquè qualsevol esment a una altra llengua que no fos l'italià estava completament prohibit. De totes maneres, per força es recolzava en això, perquè en llengües com per exemple l'amazig o el basc ja em poden anar parlant, ja, que si no em donen algun punt de referència no entenc res ni puc evolucionar. En qualsevol temps necessitaria molt més temps per a arribar al mateix nivell de comprensió de l'italià, una llengua molt més propera a la meva materna.

Sincerament, jo no li trobava (ni li trobo ara) la utilitat, però és probable que sigui perquè vaig abandonar les classes al cap de poc (potser al cap de 3 mesos d'haver començat). Perquè se m'acabava l'Erasmus, eh? No pas perquè em rendís... Per això, a hores d'ara, només puc dir (i ni tant sols sé com s'escriu...) "Scusi, signora, è libbero il posto? Sí, sono tute i due liberi. Prego!" i blablabla, però no segueixo que no sé escriure i no vull destrossar l'italià!!!

La Queta

Petita justificació

No sé per què parlo tant per aquí el bloc, no m'ho tingueu en compte.

L'ameba - Cinquena i última part

El pitjor i el millor professor...hummm, m'agrada que em facin aquesta pregunta. La meva pitjor professora va ser, SENSE CAP MENA DE DUBTE, l'O.R, la meva professora d'alemany de primer de carrera a l'Autònoma. Se suposa que entràvem a la carrera sense cap coneixement de la segona llengua estrangera, ella mateixa, que ajudava a matricular-se als estudiants nous, em va recomanar que fes alemany si no en tenia ni idea, que les classes començarien des de zero. Aviat vaig comprovar sense satisfacció que això no va ser així perquè només érem 3 que no en teníem ni idea. Vaig suspendre els dos semsetres. No entenia res, i cada dilluns i cada dimecres, abans d'entrar a classe, el món em queia a sobre i fins i tot em sentia trista, incapaç i inútil, perquè no entenia res de res i em pensava que no me'n sortiria mai. Vaig fer la repesca de juny del primer semestre, i em van posar un cinc pelat. A l'estiu, vaig decidir marxar tres setmanes a Freiburg im Breisgau, a fer un curs d'alemany al Berthold-Schwarz-Institut. Quan vaig tornar vaig fer l'examen, i em va posar un altre cinc pelat. Vaig anar a parlar amb ella, encara no sé ben bé per què i recordo rebre aquest missatge -naturalment no amb aquestes paraules, però sí amb aquesta mala llet-:

"Ets més curta que feta d'encàrrec, no te'n sortiràs mai, et passo de curs per treure-te'm de sobre, no hi ha res a fer, faràs anar malament tota la classe, etc, etc, etc." Molt bé, senyora O.R., és la millor manera de motivar als alumnes de primer, que comencen una carrera i tenen el culet encongit per fer-se un lloc en aquest món. No se suposa que quan comences t'han d'animar, de donar forces, de proposar-te ajuda? O és que em volia ferir l'orgull per posar-me les piles? En qualsevol cas, l'únic que va aconseguir és que en tingui un mal record per sempre més.

De l'altra cara de la moneda també m'agrada parlar-ne. Bàsicament, podríem dir que el professor d'alemany que vaig tenir a continuació, en J.S., SÍ que era un bon professor. Motivava, treballava i feia treballar, et transmetia la passió i les ganes, t'encomanava a fer noves coses i et donava seguretat. Gràcies per treure'm del pou, fer-me descobrir l'alemany de veritat, perdre-li la por, clavar-li les banyes i treure-me'l amb un excel·lent (que no vaig refregar als morros de la de l'altre any perquè no la volia ni veure).

No obstant això, el millor professor per excel·lència en el meu record és en L.L., professor de francès de tercer i quart d'ESO, i gràcies a qui sóc on sóc ara mateix. Un noi sensible, dedicat, poeta, romàntic, apassionat, seriós i encantador que em va fer estimar la llengua francesa més que als mateixos francesos. Sempre més hi he tingut relació, perquè d'alguna manera ens unia el francès. Va ser el meu Petit Prince. Moltes gràcies.

La meva... - Quarta edició (ja vaig acabant)

Vaig estudiar anglès fora de l'institut un parell o tres d'anys, amb la intenció de treure'm el First. Anava a una acadèmia privada, i vaig tenir una professora mexicana, un americà de Boston i un australià. Estic globalment satisfeta amb el que vaig aprendre allà, tot i que tampoc és gaire difícil perquè jo no en sabia gaire i qualsevol cosa m'era útil.

El francès l'he estudiat a l'Alliance française i a l'Institut français. Tant en grups com en classes particulars. És interessant, et donen referències culturals, t'intenten rodejar i despertar l'interès per la seva cultura (sempre he tingut professors nadius, en aquestes institucions) i en molts casos ho aconsegueixen (sobretot si l'alumna ja té una bona predisposició). A més vam fer alguna excursió a França i tot. Però no li reconec un mèrit únic, a l'institut també hi vaig aprendre moltíssim (amb professors catalans i amb menys mitjans econòmics). A segon de carrera em vaig apuntar al Servei de llengües modernes, a l'últim curs de francès. Més que res per anar fent, perquè no vaig aprendre llengua (la gramàtica arriba un moment que s'acaba), però sempre et podien explicar coses interessants.

A segon de carrera em vaig apuntar a l'EOI per fer alemany, perquè a primer de carrera n'havia suspès els dos semestres (anava a l'Autònoma). A setembre vaig veure clar (o més aviat m'ho va vomitar la professora, vegeu el proper capítol) que necessitava més hores de les que m'oferien a la universitat, i vaig anar a fer la prova d'accés a l'EOI. Jo tenia por que em poséssin a primer, perquè realment volia apretar, ja que la meva professora de la universitat m'havia dit que no en tenia ni idea, que no servia i que per culpa meva la classe s'endarreriria. Molt pedagògia i sensible. Jo pregava perquè em posessin a segon d'alemany.

Quina sorpresa, però, quan vaig veure que m'havien posat a tercer...després de reclamar, em van dir que ho intentés, que era el mateix suspendre tercer i repetir que fer segon i després tercer. Resultat: 94'35 del certificat elemental i un excel·lent a la universitat. Estic molt contenta de la professora, del mètode i de l'EOI de Sabadell en general, perquè aquell any vaig aprendre més alemany que en tota la meva vida, a més ho vaig fer ben feliç, motivada i sense cap mena de patiment.

La meva experiència com a aprenent de llengües - Tercera part

Doncs a l'hora de la veritat, la llengua que, per excel·lència, he après fora de les aules és el francès. No sé a quina edat vaig començar a fer cursos d'estiu i estades en família, en quasevol cas sempre l'he sabut parlar i entendre, des que tinc memòria -sense voler ser pretenciosa-.

Com ja he dit, fa molts i molts anys que marxo cada estiu, primer em sembla que vaig fer algun curs d'anglès, però la gran majoria de sortides han sigut per aprofundir el francès i últimament m'he dedicat més a l'alemany. Aquest últim estiu, per exemple, vaig marxar a Alemanya i Àustria fent de monitora-intèrpret de la secció infantil de la meva coral. Després vaig anar a un camp de treball a Bietigheim-Bissingen, a la regió de Baden-Württemberg), a treballar amb mainada de 7 a 13 anys.

De totes maneres, suposo que el cas més representatiu i més rellevant va ser fa tres anys, quan vaig marxar d'Erasmus a Saarbrücken, Alemanya. Allà de seguida em vaig relacionar amb un grupet de franceses, i ja no ens vam separar més. Feia absolutament totes les tasques amb elles, rentàvem la roba, sortíem de festa, anàvem a comprar, viatjàvem, nedàvem i tot el que es fa normalment cap als 20 anys. Tant és així que després d'aquest any (confirmo que abans no em passava) he agafat un accent francès quan parlo en alemany. Vaig aprendre moltíssim d'argot, somiava en francès i la immersió va ser pràcticament total.

Llàstima que d'alemany no en vaig aprendre gens... :(

La meva experiència com a aprenent de llengües - Segona part

A l'escola vaig aprendre castellà. Per cert, que no crec que com a catalana hagi de fer més hores d'espanyol que un gallec o que un extremeny. Reconec que jo personalment puc cometre alguns errors fruit del català, però no crec que siguin més o pitjor que els que cometi un madrileny o un murcià. A més, com a professional de la llengua sempre es procura parlar i expressar-se de la millor manera possible, però la resta de mortals ho considera, majoritariament, com una qüestió secundària. Aleshores quina solució hi ha, si ningú parla perfectament la llengua (ni la materna, ni la estrangera, ni cap)? Fer més hores de llengua, de totes en general? O donar la justa i merescuda importància a l'instrument essencial de desenvolupament humà?

Al Col·legi públic de pràctiques Annexa de Girona la llengua estrangera que s'hi ensenyava era el francès, fins que arribaves a 7è i aleshores començaves l'anglès. Aquest és un cas extraordinari a Girona (em sembla que només passa a la meva escola i al Vedruna), i en cap cas no és que a Girona, per estar més a prop de França, hi hagi una especial sensibilitat cap a aquesta llengua. Recordo que pintavem dibuixos (la maison) i retallavem cercles amb dibuixets d'objectes, animals (la voiture, le cochon, la fenêtre), però poca cosa més. No sé si allà vaig aprendre res, realment. Bé, aquestes quatre parauletes, que és l'unic que recordo.

A l'institut Jaume Vicens Vives, a primer d'ESO, vaig començar l'anglès, en una classe on hi havia alumnes que ja n'havien fet a l'escola (la gran majoria). No obstant això, el nivell era baix i vaig seguir les classes amb normalitat i sense problemes. Durant els 4 anys d'ESO vaig fer anglès com a primera llengua estrangera, agafant també els crèdits variables que se m'oferien. A tercer i quart vaig reprendre el francès com a crèdit variable. Vaig veure que sí que en sabia, que potser a l'escola sí que em van ensenyar alguna cosa. També vaig fer un trimestre d'iniciació a l'italià.

Al final, al batxillerat em vaig decidir per el francès com a llengua estrangera un altre cop, encara sense saber ben bé a què em volia dedicar posteriorment però ja amb un gran interès per la francofonia. Vaig fer l'examen de la selectivitat de francès, que va coincidir amb el primer any de mesura de la comprensió oral de la llengua estrangera. Recordo perfectament la sensació que vaig tenir quan vaig sentir el text de CO. Vaig mirar a tothom ben horroritzada, buscant algun còmplice, aquell document d'àudio em semblava tremendament ridícul.

La meva experiència com a aprenent de llengües - Primera part

Primerament situem-nos: jo vaig néixer a Barcelona i allà vaig aprendre a parlar. Per influència de la cangur, suposo, i del que sentia a l'escola fins als 5 anys, m'expliquen que quan vaig arribar a Girona tenia un accent "xava" que tombava d'esquena. A Girona, però, de seguida me'l van treure. Ara tinc el meu idiolecte, em queden algunes 'es' de Barcelona, en tinc algunes de Girona -molt boniques!-, trets molt característics i mancances molt sorprenents. A més a més, la meva mare (i la meitat de la família) és valenciana. I correctora de català. En resum, a casa, i a la família, sempre hem parlat en català.

Ara, centrem-nos: recordo que de català tenia una professora molt i molt dura i estricta, que ens feia concursos de dictats i que ens feia competir entre nosaltres per veure qui era el que menys faltes feia. Teníem unes targetes de recompte de punts. Recordo, també (per això ho va fer), que un dia la professora va escriure baix amb una 'be alta' que ocupava tota la pissarra, i que de baixa, precisament, no en tenia res. I també ens va fer el dibuixet típic per distingir beure de veure. Sempre li he reconegut el mèrit.

Amb els anys he deduït que si jo me'n sortia prou bé, devia ser perquè llegia molt. I perquè a Girona no hi ha tanta contaminació del castellà com a Barcelona. Sigui com sigui, vaig arribar a la universitat amb un nivell de català més "fiable" que el de la majoria de companys. Malauradament no l'he conservat i ara sé que em costa molt més, que ja no sóc tant infalible (ni moooolt menys) i que he perdut molt.

De petita no entenia com podia ser que els meus companys féssin les faltes que feien.

Avui en dia encara em costa d'entendre per què alguns escriuen com escriuen.

Sempre he rebut les classes en català, la meva llengua materna, excepte a l'institut. Sobretot al batxillerat, perquè al fer el model Internacional els professors ens explicaven les coses en castellà, que era la llengua en què ens examinàvem. M'explico: el BI (Batxillerat Internacional) a grans trets, és un model de batxillerat anglosaxó comú a tots els centres, que comporta més hores i més assignatures i que, en principi, un cop aprovat et permet accedir a qualsevol universitat. A Espanya, no obstant això, no està homologat i vam haver de fer la selectivitat igualment. Les llengües oficials per examinar-se són l'anglès, el francès o l'espanyol, i el meu centre va triar l'espanyol, per tant, i per tal que coneguéssim la terminologia, els professors que ho consideraven oportú ens feien les classes en castellà. Com que això va ser al Batxillerat no em va suposar cap problema.

Expectatives

Què esperava d'aquesta assignatura? Doncs que em doni recursos per a ensenyar llengües, en la mesura del possible, i m'expliqui quines tendències hi ha hagut, les estratègies que s'han seguit i quins efectes han tingut. No crec que existeixi "el mètode", i sé del cert que cadascú ensenya de la manera que creu més efectiva (i per tant, no de la mateixa), però sempre va bé tenir una base que serveixi de guió.

Aquest any vaig anar d'Erasmus a la UMH de Bèlgica, i a l'EII (Escola d'Intèrprets Internacionals) es fa servir un mètode concret (marca de la casa, segons vaig entendre) en el qual, a l'hora d'aprendre una llengua estrangera (començant des de zero), l'estudiant es passarà els primers mesos sense agafar el llapis ni veure res escrit, només el sentirà i l'haurà d'entendre amb els recursos que vulgui, perquè al cap de poc ja haurà de començar a parlar. Al cap d'un parell de mesos, ja començarà a veure'n algunes estructures escrites i el professor explicarà algunes regles gramaticals, però sempre s'ha d'iniciar a l'alumne a la llengua estrangera exclusivament des de l'orella.

Jo mateixa he intentat ensenyar llengües, concretament l'any passat feia classes d'alemany (iniciació) a una noia de 15 anys que domina l'anglès (va a una escola anglesa) i estudia francès. Vaig recordar com havia començat jo, els problemes que havia tingut, i a partir d'aquí vaig intentar fer unes classes suaus i agradables, però que establís unes bones bases.

Vaig començar per les salutacions, les presentacions, els verbs que a mi em semblaven més bàsics i llenguatge inicial (els dies de la setmana, els mesos de l'any, els colors, els números). Vaig fer dibuixos amb noms per estimular la memòria visual, i vaig elaborar jocs de vocabulari per activar la meva alumna. Realment no sé fins a quin punt ella en va treure profit. Jo, 12 euros l'hora.

Aquesta assignatura la vaig matricular perquè tocava, però m'interessa molt, suposo que si tinc intenció de fer el CAP és precisament per això, perquè m'interessa la possibilitat de dedicar-me a l'ensenyament de llengües. De fet, sempre m'han agradat molt les llengües, però i a qui no en aquest àmbit. Així que no em sento especial per voler-me dedicar a això, perquè m'agradaria transmetre el que un dia em van transmetre a mi, i que va fer que em decidís a estudiar llengües a la carrera i a convertir-ho, espero, en el meu futur.

Seria bo tenir les estratègies que calen per a ensenyar llengües un cop acabat el trimestre, però després no sé fins a quin punt em seria útil el CAP. Suposo que es complementen. Més o menys ja he deixat entendre què espero d'aquestes classes, i probablement estaria bé estudiar alguns casos pràctics, de qualsevol de les situacions en què es dóna EL.

Primera classe

Avui he tingut el primer contacte amb l'assignatura. Vaig arribar ahir i m'he perdut la primera setmana, però espero posar-me al dia en un parell de setmanes com a màxim. De moment ja m'he fet el bloc i ara l'engego, explicant com m'he sentit a la primera classe. Com a estudiant de Traducció i interpretació i ara, a més a més, de Lingüística i noves tecnologies, des de ben petita m'ha agradat estudiar -i aprendre- llengües. L'EL és doncs una opció que no descarto en absolut per al meu futur professional, i l'any que vé espero poder fer el CAP per a francès, la meva primera llengua estrangera. Però anem per parts i no avancem esdeveniments.

Primera apreciació de la classe, que em convida a la reflexió (suposo que es nota, així, que no vaig venir la primera setmana): la llengua materna també s'ha d'aprendre, també s'ha d'ensenyar. Quan pensava en EL, directament ho associava amb l'aprenentatge de llengües estrangeres. Doncs no és només això, la llengua materna -en el meu cas el català- també gaudeix d'estratègies per a ser apresa, també s'ensenya a les criatures.
EL engloba, de moment, ensenyament de la primera llengua a les criatures, ensenyament de segones llengües a criatures, ensenyament de segones llengües a adults i més particularment, ensenyament de llengües maternes a adults (en casos d'analfabetisme, per exemple).

Nota: Ei, això és una aproximació primerenca i humil, estic a la meva primera setmana, s'ha de notar l'evolució al llarg del trimestre i rectificar és de savis!!!

Hello world! :)

Declaro oficialment inaugurat el meu bloc per a l'assignatura d'EL.

D'entrada, i com a curiositat, busco aquest terme, bloc, al GDLC. blog no està contemplat, i blogg tampoc. Per analogia, podria tractar-se d'un bloc de paper electrònic on cadascú hi escriu les seves vivències, el quadern de bitàcloa de què ja hem parlat. Aquí, doncs, intentaré plasmar el que m'aporta aquesta assignatura i tot el que vagi aprenent, i esperem que al final es noti l'evolució!