El pitjor i el millor professor...hummm, m'agrada que em facin aquesta pregunta. La meva pitjor professora va ser, SENSE CAP MENA DE DUBTE, l'O.R, la meva professora d'alemany de primer de carrera a l'Autònoma. Se suposa que entràvem a la carrera sense cap coneixement de la segona llengua estrangera, ella mateixa, que ajudava a matricular-se als estudiants nous, em va recomanar que fes alemany si no en tenia ni idea, que les classes començarien des de zero. Aviat vaig comprovar sense satisfacció que això no va ser així perquè només érem 3 que no en teníem ni idea. Vaig suspendre els dos semsetres. No entenia res, i cada dilluns i cada dimecres, abans d'entrar a classe, el món em queia a sobre i fins i tot em sentia trista, incapaç i inútil, perquè no entenia res de res i em pensava que no me'n sortiria mai. Vaig fer la repesca de juny del primer semestre, i em van posar un cinc pelat. A l'estiu, vaig decidir marxar tres setmanes a Freiburg im Breisgau, a fer un curs d'alemany al Berthold-Schwarz-Institut. Quan vaig tornar vaig fer l'examen, i em va posar un altre cinc pelat. Vaig anar a parlar amb ella, encara no sé ben bé per què i recordo rebre aquest missatge -naturalment no amb aquestes paraules, però sí amb aquesta mala llet-:
"Ets més curta que feta d'encàrrec, no te'n sortiràs mai, et passo de curs per treure-te'm de sobre, no hi ha res a fer, faràs anar malament tota la classe, etc, etc, etc." Molt bé, senyora O.R., és la millor manera de motivar als alumnes de primer, que comencen una carrera i tenen el culet encongit per fer-se un lloc en aquest món. No se suposa que quan comences t'han d'animar, de donar forces, de proposar-te ajuda? O és que em volia ferir l'orgull per posar-me les piles? En qualsevol cas, l'únic que va aconseguir és que en tingui un mal record per sempre més.
De l'altra cara de la moneda també m'agrada parlar-ne. Bàsicament, podríem dir que el professor d'alemany que vaig tenir a continuació, en J.S., SÍ que era un bon professor. Motivava, treballava i feia treballar, et transmetia la passió i les ganes, t'encomanava a fer noves coses i et donava seguretat. Gràcies per treure'm del pou, fer-me descobrir l'alemany de veritat, perdre-li la por, clavar-li les banyes i treure-me'l amb un excel·lent (que no vaig refregar als morros de la de l'altre any perquè no la volia ni veure).
No obstant això, el millor professor per excel·lència en el meu record és en L.L., professor de francès de tercer i quart d'ESO, i gràcies a qui sóc on sóc ara mateix. Un noi sensible, dedicat, poeta, romàntic, apassionat, seriós i encantador que em va fer estimar la llengua francesa més que als mateixos francesos. Sempre més hi he tingut relació, perquè d'alguna manera ens unia el francès. Va ser el meu Petit Prince. Moltes gràcies.
"Ets més curta que feta d'encàrrec, no te'n sortiràs mai, et passo de curs per treure-te'm de sobre, no hi ha res a fer, faràs anar malament tota la classe, etc, etc, etc." Molt bé, senyora O.R., és la millor manera de motivar als alumnes de primer, que comencen una carrera i tenen el culet encongit per fer-se un lloc en aquest món. No se suposa que quan comences t'han d'animar, de donar forces, de proposar-te ajuda? O és que em volia ferir l'orgull per posar-me les piles? En qualsevol cas, l'únic que va aconseguir és que en tingui un mal record per sempre més.
De l'altra cara de la moneda també m'agrada parlar-ne. Bàsicament, podríem dir que el professor d'alemany que vaig tenir a continuació, en J.S., SÍ que era un bon professor. Motivava, treballava i feia treballar, et transmetia la passió i les ganes, t'encomanava a fer noves coses i et donava seguretat. Gràcies per treure'm del pou, fer-me descobrir l'alemany de veritat, perdre-li la por, clavar-li les banyes i treure-me'l amb un excel·lent (que no vaig refregar als morros de la de l'altre any perquè no la volia ni veure).
No obstant això, el millor professor per excel·lència en el meu record és en L.L., professor de francès de tercer i quart d'ESO, i gràcies a qui sóc on sóc ara mateix. Un noi sensible, dedicat, poeta, romàntic, apassionat, seriós i encantador que em va fer estimar la llengua francesa més que als mateixos francesos. Sempre més hi he tingut relació, perquè d'alguna manera ens unia el francès. Va ser el meu Petit Prince. Moltes gràcies.
8 comentaris:
Hola Cristina,
Ens has parlat molt de les teves experiències en l'aprenentatge de llengües de manera ensenyada, és a dir, activa. Segur que també n'has après molt quan has estat a l'estranger i no ens n'has parlat gaire. Des del meu punt de vista, la immersió lingüística és una de les formes més ràpides i eficaces d'aprendre un idioma, no creus? Què ens pots dir de les teves experiències d'això? Segur que tens moltes anècdotes tu que ets una gran viatjadora.
Respecte al teu comentari d'aprendre més espanyol que un gallec o un basc, no creus que això és més polític que cap altra cosa? No creus que si als catalans se'ls dóna la possibilitat de tenir més hores lectives per a l'aprenentatge de l'espanyol és enriquidor per al seu futur? I amb això no vull dir que sigui restant-li hores al català, ni molt menys, però crec que potser sense els polítics, els móns lingüístics anirien molt millor. Potser això hauria de ser una altra línia de debat a la classe d'EL. En podríem parlar...
Sí que he parlat poc de les meves immersions lingüñistiques, tens raó.
Les més rellevants, el primer Erasmus a Alemanya, que ja n'he parlat, i potser la primera vegada que vaig marxar a aprendre l'idioma, a l'estiu de primer de carrera, per a rescatar el primer d'alemany.
Sense adonar-te'n perds la por i se't van obrint les orelletes. Sense esforç et millora la comprensió oral i sense treballar conscientment millores totes les competències, encara que la gramàtica s'ha d'estudiar i la producció escrita s'ha d'estimular expressament.
Però sí, en qualsevol cas és la millor manera d'encarar-se a un idioma, i en fases més avançades, de comprovar fins a quin punt "coneixem" la llengua. M'ha agradat sobreviure lingüísticament al Senegal sense gaires problemes (no parlo wolof, però el francès amb accent africà ja el domino!).
I pel que fa a l'hora extra del castellà per als catalans... Bé, tu ja em coneixes i ja saps com les gasto. Com a catalana que viatja i es troba amb espanyols fora del país, m'he sentit molt ferida per aquest estat que se suposa que també és el nostre. No és el teu cas, i espero que no sigui el de la majoria, però a molts espanyols se'ls enganya i manipula pel que fa als catalans, com si fóssim totalment incapaços de parlar castellà ni de comunicar-nos correctament, com si no estudiéssim ni experimentéssim aquesta llengua, i com si la nostra única dedicació a la vida fos sabotejar la cultura espanyola. Naturalment que és un debat polític, però que afecta a la cultura i la llengua, i per tant, ens afecta a nosaltres. A mi ja m'està bé dedicar totes les hores del món a l'estudi de llengües, però que no m'ho imposin com si jo fos una incapacitada lingüística. Com deia, no pas més que un andalús.
A més, a hores d'ara, no veig com podem separar els mons lingüístics de la política. Algunes llengües necessiten protecció, polítiques lingüístiques i ajudes per a la supervivència d'alguns idiomes. No dic que hagi de ser una qüestió fonamentalment política, però em sembla una de les poques armes, instruments o mitjans per a aconseguir certs objectius (lingüístics).
Si els polítics defensen els nostres interessos i són la nostra veu, que parlin el mateix idioma que nosaltres -metafòricament-.
Cristina,
Impresionante tu transcurrir por el ámbito del aprendizaje de lenguas, incluso has tenido que publicar cinco "posts" para que la historia estuviera completa. No recuerdo bien si fue en el segundo o tercer texto, me sorrprendió mucho que dijeras que el Catalán se ha visto contaminado con el Castellano. Personalmente, creo que ambas lenguas se han visto enriquecidas al estar en contacto directo. ¿Qué opinas? Por cierto, me ha gustado mucho tu blog.
Hola Gilmar!!
En primer lugar, gracias por tu comentario, que me da que pensar.
A ver, yo me refiero a que precisamente por ser dos lenguas en contacto directo, los límites de una y otra se van borrando y al final las dos se ven empobrecidas, porqué ninguna de las dos conserva sus particularidades.
No lo sé, es un tema peliagudo, porqué sí que es bonito que dos lenguas se enriquezcan, pero creo que este no es nuestro caso. A mi parecer, los hablantes de catalán van perdiendo sus referentes porqué el español se los va comiendo paulatinamente (no digo que también pase lo contrario, no conozco el caso).
Esto lo verás fácilmente hecho realidad si miras TV3, o lees alguno de los periódicos que existen en catalán. En muchos casos comenten errores (hasta los periodistas del telediario), las series "se adaptan al habla real", y las notícias de los periódicos, aunque estén sometidas al control estricto(¿?) de los correctores, muchas veces se publican repletos de faltas.
Te doy un ejemplo, que me quedó tatuado en el cerebro. Hace algunos años, mi madre trabajaba como correctora en el Diari de Girona.Cuando yo acababa clases (entonces tenía unos 15 o 16 años) la iba a ver al trabajo, porqué estaba a la salida del instituto. Fíjate que me sentaba en un ordenador, y sin más conocimientos que los míos, los de una muchacha de instituto, me ponía a corregir los artículos de los periodistas sin más. Y trabajaba, ¿¡eh!? No me parece lógico que una niñita de 15 años pueda corregir errores de licenciados que día tras día utilizan la lengua como su principal instrumento.
Cristina - jo sóc una gran amant del català (crec que això ha quedat bastant clar ;-) - però, jo trobo la idea de la mort del català bastant exagerada! (tu no ho has dit, però d'altres, ja saps) - Jo estic més per la banda d'en Gilmar, crec que s'ha de acceptar que el català sempre ha de conviure amb el castellà, i que la variant que es parla a Barcelona (on la barreja possiblement es més gran) - s'ha de considerar una variant, i sense valorar-ne massa de "bó" o "dolent". Lingüísticament crec que sí hem de lluitar per un ensenyament de català, però, també crec que no ens ha de donar por el fet de que n'hi ha una convivença i els seus efectes.
Sobre els periodistes, ESPERO que eren de la generació quan no tenien una escolarització de català, i que això era la raó. Sinó, sí, increïble! (em refereixo, essent periodista, has de tenir molta cura amb el idioma!) Però, per tu suposo que una exel·lent experiència!
Ara he llegit els comentaris de Luis i teu del seu - doncs, el que també jo trobo increïble és aquesta imatge que s'està donant dels catalans com "bichos raros" i que no en saben parlar castellà. Quina llàstima! Això sí que és una indicació de pobresa cultural...
Vaja, se m'ha borrat el post, quinalegria!
En fi, tonrem a començar...
Hola Mònica!!
(però resumeixo que tinc feina!). El català públic, el de la televisió, diaris i llibres publicats en català per a la societat catalana, considero que no haurien de tenir errors lingüístics.
No vull semblar tremendament exigent, però crec que amb tot l'equip de gent que hi ha darrere de tot això, el resultat final hauria de ser perfecte. Perquè estic segura que dins de "l'assessorament lingüístic" hi ha lingüistes, correctors, filòlegs i professionals de la llengua que viuen d'això, i que per tant han de fer una bona feina. Sóc massa dura?
Per cert, si trobes que faig uns posts massa llargs o densos, i hi ha alguna cosa que no acabes d'entendre, digues-m'ho que, si puc, t'ho dic en suec! :P
Merci!!
El meu bloc sí que en té, de faltes, jajajjaja!!!
Publica un comentari a l'entrada