Exàmens, exàmens i exàmens...

Moltes preguntes per un cap massa desordenat i amb molts, MOLTS problemes de memòria... Així que anem per parts, com deia Jack el destripador...[ara m'he guanyat un minipunto pel concurs, noooo??!] :P

1. Quin és l'examen més llarg, més complex, més sofisticat i difícil que heu hagut de fer mai?, sempre d'ensenyament de llengües, esclar! [Diuen els rumors o la tradició que a la llicenciatura d'Exactes hi ha exàmens que duren tot el dia: els estudiants hi van amb 'bocates', begudes i potser fins i tot coixins... A veure si algú ha passat per una cosa així...]

Un examen de llengües llarg que recordi ara mateix...la veritat és que últimament tots ho són, de llargs, perquè tant si són de la uni (on em feien desenvolupar un tema, volien milions de paraules i em sembla que només teníem dues hores i mitja) o externs (que t'analitzen totes les competències i t'hi passes un dia), les seves horetes no te les treu ningú.

Mai no he anat a fer un examen amb un coixí, perquè una vegada ja em vaig adormir. Tenia la grip, febre, i no havia dormit gota. Vaig anar a l'examen, em va començar a fer voltes el cap, em vaig recolzar una micona, i sí, em vaig adormir. Però vaig aprovar, eh?!! Vés, és que potser són llargs, però a aquestes altures difícilment poden ser "diferents" de tot el que hem anat veient al llarg de la nostra història...

No sé què opina la gent en general, però els esquemes es repeteixen força, habitualment: comprensió lectora, competència gramatical, comprensió oral, producció escrita i producció oral, si o no? Sí que és veritat que els temes varien, però l'essència es manté, i és que com es pot innovar per avaluar la llengua, si no és així? Algú té propostes, factibles i ingenioses?

Esplèndida Girona!

Gràcies a la fotògrafa per aquest petit clin d'oeil a Girona, temps de flors.

Parlem d'horaris!

Matí o tarda? Cada dia o un cop a la setmana? Intensiu o extensiu? Buff, no ho sé! A qualsevol hora i a qualsevol lloc!!! Aprendre una llengua és un acte global, com ho és comunicar-se, perquè de fet, no és més que això. I qualsevol moment i ocasió és bona i vàlida per aprendre una cosa nova. És un tòpic que el millor que es pot fer per aprendre realment una llengua és anar al país on es parla, i això comporta parlar-la sempre que toca, siguin les 9 del matí o les 3 de la matinada.

Però si parlem de receptivitat, naturalment sempre m'ha fet l'efecte que encaixava millor qualsevol cosa de bona hora al dematí, perquè el cervell està descansat i té més força. També em són més efectives les classes que es repeteixen durant la setmana, perquè així, encara que sigui inconscientment, no les perdo mai de vista i sempre les tinc fresques per rumiar-hi. L'extensió dels cursos, dependrà, en cada cas, del temps de què disposi.

Ara mateix m'estic plantejant de fer un intensiu d'anglès per preparar-me bé pel màster que vull fer, les classes del qual són en anglès i francès, així que, quan s'acabi l'estiu, us ho diré! Però em conec, i em fa l'efecte que un intensiu maxaca de 30 hores setmanals m'encantaria!!!!

Interactuar

Al meu parer, sí que és important tenir una bona relació amb els companys, però en cap cas no és determinant. Expliquem-ho:

Si en un curs de llengua tens una bona relació amb els companys, sempre tindràs més ganes d'anar-hi, i en aquest sentit, potser t'assegures un grau d'assistència més alt. D'altra banda, l'aprenent hi anirà de bon humor i amb bona predisposició, per la qual cosa serà més fàcil proposar activitats, que la gent estigui receptiva i que tinguin ganes de treballar. Sobretot en treballs en grup, no se sentiran tan cohibits i podran treballar millor. Tot el que dic és vàlid per a classes per a adults, els nanos i nanes són un altre món. Si coneixes l'altra gent i hi tens relació extra-acadèmica, potser fins i tot us podeu endur el tema de treball fora de les aules, que és el que ens passa a molts de nosaltres, que encara parlem de feina quan estem celebrant que l'any que vé, a aquestes altures, i si tot segueix com fins ara, serem tots uns llicenciadets!!!

Remembering...

Per reflexionar sobre l'espai en què he après llengües al llarg de la meva vida hauré de fer un petit-gran flashback (que no surt al Diec2 però al GDLC sí!) i recordar les classes on m'he anat construint...

A l'escola, a l'aula de música ens tiravem per terra i pintavem fitxes de "la maison", "la voiture", "le cochon" i "la fenêtre". Als 7 anyets suposo que poca cosa més es pot fer, per més bones que siguin les instal·lacions (que tampoc no era el cas). En qualsevol cas, per a criaturetes te les has de manegar per fer una classe dinàmica i dissimular l'aprenentatge sota el "pinta y colorea". Però mireu, si me'n recordo és perquè va funcionar, encara que només sigui per la memòria visual.

A l'institut apreniem anglès, francès, italià o alemany en les aules típiques i tòpiques, les taules i cadires de color verd, amb guixots i ben brutes, i el professor a davant fent-nos classe des de la pissarra. Segons els apunts de l'altre dia, d'acord amb l'estructura frontal per a la transmissió directa del coneixement. Sí que recordo que el professor es movia entre les taules, i si teniem algun dubte venia a la nostra taula. I quan ens feia dictats es movia amunt i avall. No em sembla un mal mètode, no sé si per causa del costum, i entenc que en aules de secundària l'originalitat i la innovació tampoc no troben el seu lloc. Em sembla recordar que l'enginy més sofisticat era el casette o cd.

Al batxillerat, com que érem tres de francès primera llengua ens van entaforar en un despatx, i rodejats de llibres feiem un cara a cara, nosaltres tres i la professora. A mi personalment no m'agradava gaire, no en tinc gaires records i no crec que aquella proximitat forçada estimulés el meu aprenentatge. Massa aprop.

A l'Alliance française de Girona, més per una qüestió d'espai que per res més, feia la classe amb la professora enganxada a l'orella, classes particulars, molt de tu a tu, però a diferència de a l'institut ella no em molestava. Jo marcava el ritme i ens preparavem segons uns objectius molt clars: el que demanaven a l'examen de Delf A5-A6.

A l'estiu vaig fer un curs d'idiomes a l'Alliance française de Rouen, allà on la Joana d'Arc va perdre el cap. Els equipaments éren sorprenents: ordinador per a cada estudiant, cascos cibernètics i pràcticament vestit d'austonauta. Molta tecnologia per quatre pre-universitaris amb la cara plena de grans i amb el cervell ple d'hormones, però molt bons instruments per a una etapa posterior. Amb tot això és més fàcil practicar tant la comprensió escrita com l'oral, per enregistrar-se un mateix i sentir les performances que es poden arribar a fer.

Per cert, no va perdre el cap, que la van cremar. I ara recordo que la tecnologia no la vaig trobar a Rouen, que això va ser a Vichy, on Pétain va entregar França i els francesos es van convertir en colaboracionistes... Maréchal...nous voilà...

A la universitat la distribució guanyadora era la frontal, tot i que a segon vaig tenir un professor que intentava canviar els hàbits. Recordo un matí que ens va fer sortir a la Rambla Nord (a la UAB) i correr fins a un arbre, on hi havia un dictat clavat al tronc, i l'haviem d'anar memoritzant, frase per frase, i correr cap al banc a apuntar-lo. Dinàmic i diferent, si més no, va servir per oxigenar les neurones.

A l'EOI potser vaig començar a descobrir què hi ha més enllà de l'estructura frontal. Allà seiem en un cercle, ens veiem tots i així sabiem quina cara feiem en cada moment, i com encaixavem tots (en grup i individualment) l'evolució del curs. A més aquí vaig descobrir que hi havia vida més enllà del cd, i ens van passar material audiovisual. També vaig experimentar els jocs de rol. Aquestes classes es completaven amb les de la universitat (o al revés, va ser el gran any de l'alemany).

I resumint que si no no acabaré mai, a l'EII de l'UMH l'equipament, encara que vell, era mol adequat per a l'aprenentatge de llengües. Encara que era una disposició frontal, cada taula disposava d'un casette i uns cascos per enregistrar-te i sentir-te, i el professor feia audicions aleatòries i corregíem els errors en grup. Per a estadis més avançats, aquesta és una idea a tenir en compte.

Sentit homenatge a la meva immersió lingüística...

Yellow...

Look at the stars,
Look how they shine for you,
And everything you do,
Yeah, they were all yellow.
I came along,
I wrote a song for you,
And all the things you do,
And it was called yellow.
So then I took my turn,
Oh what a thing to have done,
And it was all yellow.
Your skin
Oh yeah, your skin and bones,
Turn into something beautiful,
You know, you know I love you so,
You know I love you so.
I swam across,
I jumped across for you,
Oh what a thing to do.
Cos you were all yellow,
I drew a line,
I drew a line for you,
Oh what a thing to do,
And it was all yellow.
Your skin,
Oh yeah your skin and bones,
Turn into something beautiful,
And you know for you,
Id bleed myself dry for you,
Id bleed myself dry.
Its true, look how they shine for you,
Look how they shine for you,
Look how they shine.
Look at the stars,
Look how they shine for you,
And all the things that you do.

Socioconstructivisme

De totes maneres, la teoria psicològica més "simpàtica", à mes yeux, és l'interaccionisme social. Si interpreto bé Vigotski, la llengua es desenvolupa a partir de les necessitats de l'ésser humà, perquè l'home es crea en funció del seu context. No sé fins a quin punt podem afirmar que, com deia ell, la manera de pensar depèn dels significats creats en el llenguatge, però naturalment sí que depenen de la cultura, i sí que el llenguatge és una part essencial de la cultura, per ser culturitzats i per transmetre-la. En qualsevol cas, m'agrada molt la idea de la ZDP i crec que és del tot encertada. Sempre fem més quan tenim la seguretat d'algú que corregirà els nostres errors, en cas que n'hi hagin, i que ens permetrà un marge de maniobra una mica més àmpli, perquè si mai van maldades, ell ho corregirà. Així es guanya confiança i ens podem arriscar!

Un bon exemple fora del nostre àmbit? El professor d'autoescola (com a mínim el meu)!

Teories psicològiques i ensenyament de llengües

Com deia en Manelic, HE MORT EL BLOG, HE MORT EL BLOG!!! Què passa que ja no escriu ningú?!!

Avui, després de massa inactivitat bloggera -que no mental ni acadèmica- -mmm... no, no estic intentant fer gràcia-, reprenc les meves tasques. Em sembla que com a aprenent he experimentat el conductisme, tant com a aprenent de llengües com d'altres matèries. Mirem-ne alguns exemples:

Segons el conductisme, a partir d'unes estrctures donades, l'aprenent l'ha de repetir, interioritzar i substituir per el que convingui. En el meu cas, sovint he hagut de repetir enregistraments de converses (el record més fresc, el de l'italià). Així mateix, la divisa de dividir un problema en petites etapes és una idea recurrent en la programació, aquesta GRAN assignatura de la nostra GRAN carrera. Però tornem a l'exemple d'abans que és el que ens ocupa:

En aquell curs d'italià vaig haver de recitar oralment, repetir estructures i memoritzar textos, exercicis atribuïts a l'apliació del conductisme a l'ensenyameny de llengües. Al principi no enteníem el que deiem. La gramàtica (i qualsevol explicació) va venir posteriorment, i NO podíem cometre errors o érem severament castigats.

A causa d'això, i d'una professora una mica massa tossuda i intransigent, es van produir situacions una mica ridícules: a 25 anys, i com "baixat del cel", no es pot saber pronunciar segons què, i a mi em va fer l'efecte que fins i tot humiliava els alumnes. No a mi, que per ser catalana tinc més facilitat per a la fonètica italiana, sino a una americana, que per la seva criba fonològica incrustada ja no podia fer segons què. La professora insistia, la noia es negitejava, ella insistia més i fins i tot cridava, i allò no duia enlloc. Enfin...