Socioconstructivisme

De totes maneres, la teoria psicològica més "simpàtica", à mes yeux, és l'interaccionisme social. Si interpreto bé Vigotski, la llengua es desenvolupa a partir de les necessitats de l'ésser humà, perquè l'home es crea en funció del seu context. No sé fins a quin punt podem afirmar que, com deia ell, la manera de pensar depèn dels significats creats en el llenguatge, però naturalment sí que depenen de la cultura, i sí que el llenguatge és una part essencial de la cultura, per ser culturitzats i per transmetre-la. En qualsevol cas, m'agrada molt la idea de la ZDP i crec que és del tot encertada. Sempre fem més quan tenim la seguretat d'algú que corregirà els nostres errors, en cas que n'hi hagin, i que ens permetrà un marge de maniobra una mica més àmpli, perquè si mai van maldades, ell ho corregirà. Així es guanya confiança i ens podem arriscar!

Un bon exemple fora del nostre àmbit? El professor d'autoescola (com a mínim el meu)!

Teories psicològiques i ensenyament de llengües

Com deia en Manelic, HE MORT EL BLOG, HE MORT EL BLOG!!! Què passa que ja no escriu ningú?!!

Avui, després de massa inactivitat bloggera -que no mental ni acadèmica- -mmm... no, no estic intentant fer gràcia-, reprenc les meves tasques. Em sembla que com a aprenent he experimentat el conductisme, tant com a aprenent de llengües com d'altres matèries. Mirem-ne alguns exemples:

Segons el conductisme, a partir d'unes estrctures donades, l'aprenent l'ha de repetir, interioritzar i substituir per el que convingui. En el meu cas, sovint he hagut de repetir enregistraments de converses (el record més fresc, el de l'italià). Així mateix, la divisa de dividir un problema en petites etapes és una idea recurrent en la programació, aquesta GRAN assignatura de la nostra GRAN carrera. Però tornem a l'exemple d'abans que és el que ens ocupa:

En aquell curs d'italià vaig haver de recitar oralment, repetir estructures i memoritzar textos, exercicis atribuïts a l'apliació del conductisme a l'ensenyameny de llengües. Al principi no enteníem el que deiem. La gramàtica (i qualsevol explicació) va venir posteriorment, i NO podíem cometre errors o érem severament castigats.

A causa d'això, i d'una professora una mica massa tossuda i intransigent, es van produir situacions una mica ridícules: a 25 anys, i com "baixat del cel", no es pot saber pronunciar segons què, i a mi em va fer l'efecte que fins i tot humiliava els alumnes. No a mi, que per ser catalana tinc més facilitat per a la fonètica italiana, sino a una americana, que per la seva criba fonològica incrustada ja no podia fer segons què. La professora insistia, la noia es negitejava, ella insistia més i fins i tot cridava, i allò no duia enlloc. Enfin...

Realitats feixugues

De teories lingüístiques - Segona part

A mi em fa l'efecte que em sento millor amb el mètode tradicional, però és que em sento incapaç de plantejar-me l'aprenentatge d'una llengua segons el mètode estructuralista (per la meva experiència innocua amb l'italià) o amb el generativisme, que em costa una mica de percebre. A més, sempre m'ha agradat estudiar gramàtica "a palo seco", i la normativa és la meva debilitat. Amb aquestes eines ja et sents capaç de tirar-te a la piscina del país en qüestió, aprendre la llengua "de la calle", potenciaria l'oral i crec que em faria entendre. Diria que és així com vaig aprendre el català (amb l'ajuda, naturalment de més pes que la metodologia en sí, de tot el meu entorn), i com gaudeixo amb els altres idiomes: fent gramàtica!!

Segons els comentaris que vam fer a classe, la llengua materna se sol aprendre seguint el mètode tradicional (si la llengua materna és el català o el castellà, i suposo que per extensió, qualsevol llengua romànica); llengües com el rus el turc o l'àrab segueixen aquest mètode, també. O no? és que tot plegat, se'm fa una mica abstracte. ara tafanejaré a veure si ho heu entès més que jo (segur que sí, estic espessa...).

De teories lingüístiques...

Avui intentaré ser més breu per no provocar tanta controvèrsia. Em fa l'efecte que en el meu cas, l'exemple més clar és el de com vaig aprendre italià (i que a més diria que ja vaig comentar en algun post), seguint el mètode estructuralista, si no ho he entès malament.

Em sembla que vam començar amb les presentacions, però no me'n recordo perquè a part de tenir una memòria nefasta, aquest sistema no m'ha permès tenir documents que ho confirmin. Al principi la professora parlava molt, repetia les coses ben fort i clar, a veure si la comprensió era un problema de duresa auditiva. Gesticulava molt, es movia per la classe, repetia i reformulava les proferències unes quantes vegades. Mica en mica vam començar a participar nosaltres, fent també algun joc de rol com s'ha comentat a classe, però sempre eren intervencions curtes i força guiades. Al cap d'un o dos mesos, ens vam haver d'aprendre una conversa de tres persones de memòria, cada dia una mica més. L'anàvem sentint i ella ens l'anava fent repetir, un tros, un tros més, acumulatiu, i anar fent. Al final tota la conversa de memòria, els tres personatges, anàvem canviant però tothom s'ho sabia tot.

Correspon amb l'estructuralisme en l'èmfasi en el llenguatge oral, ja que només vam parlar (amb la professora, entre nosaltres, repetint la conversa fins a la sacietat...). També ens va fer aprendre de memòria una cançó, però això sempre m'ho han fet fer en tots els cursos de llengua.

No tinc tant clar que estimulés el contrast amb altres llengües, perquè qualsevol esment a una altra llengua que no fos l'italià estava completament prohibit. De totes maneres, per força es recolzava en això, perquè en llengües com per exemple l'amazig o el basc ja em poden anar parlant, ja, que si no em donen algun punt de referència no entenc res ni puc evolucionar. En qualsevol temps necessitaria molt més temps per a arribar al mateix nivell de comprensió de l'italià, una llengua molt més propera a la meva materna.

Sincerament, jo no li trobava (ni li trobo ara) la utilitat, però és probable que sigui perquè vaig abandonar les classes al cap de poc (potser al cap de 3 mesos d'haver començat). Perquè se m'acabava l'Erasmus, eh? No pas perquè em rendís... Per això, a hores d'ara, només puc dir (i ni tant sols sé com s'escriu...) "Scusi, signora, è libbero il posto? Sí, sono tute i due liberi. Prego!" i blablabla, però no segueixo que no sé escriure i no vull destrossar l'italià!!!

La Queta

Petita justificació

No sé per què parlo tant per aquí el bloc, no m'ho tingueu en compte.